La sortida del sol ens mostra un paisatge poc familiar. Àngel accepta l’arribada del nou dia, però Jesús i Michel estiren la nit tant com poden. Tenim gana, son i un complet desconcert que ens convida a pensar: "què estem fent aquí!". Així arribem a Betanzos i baixem del tren. Veient allunyar-se a l’Estrella Galícia amb destí a La Corunya, esperem un tren de rodalies en una andana tristament gris. Ens acull un esgarrifós vent, l'únic amfitrió sota un cel que, de blau, en té ben poc.

El silenci se sent descaradament en el nostre trajecte final, i no fem res més que sospirar cada cop que en aturar-nos, llegim qualsevol cosa menys "Ferrol". Però quan arriba el moment, el desig de mantenir les portes tancades contradiu l'obligació. És aleshores quan apareixen els primers militars, armats d’un grapat d’acudits dolents. Novament tornem a esperar, ara a dos vells i grisos autocars de l’Armada, que ens portaran a la base naval de l’Armada a Ferrol.

Creuem el Ferrol sense fer-hi gaire cas, i només el famós cavall del Caudillo -amb l’anomenat personatge al damunt- atrau la nostra atenció, més per incredulitat que per complaença. Veure'l encara en peus i a les portes de l'exèrcit sembla més una broma de mal gust que una coincidència del destí.

I, finalment, ens endinsem a la Base Militar a les dues tocades. La barrera de l’entrada puja al nostre pas i, quan som just a sota seu, ens arrenca en un instant del món civil al qual orgullosament pertanyíem.

Seguim avançant fins a aturar-nos davant d’un port farcit de vaixells carregats d’armament i un gran edifici de sostres alts i allargades finestres. Tot absolutament tot, és de color gris. Sembla que hem arribat al que serà el nostre “hotel” fins al 5 de desembre, dia del jurament a la bandera. Ens porten dins d'una gran sala per, finalment, saciar els nostres pobres estómacs. A l'hora del cafè ens porten a la perruqueria, on la típica pregunta de: “El Senyor dirà”, se substitueix per un amenaçador “d’on ets?”. Sense mirar-nos al mirall ens porten de compres amb la visa de l'exèrcit, però sense la possibilitat d'escollir i, poc després, ens distribueixen a les mil fotocòpies mal fetes en deu brigades.

Substitueixen noms per nombres amb convincents paraules: "A partir d'ara només sou això: un número". Hola, el meu nom és 6129, sisè ranxo, número 12, novena Brigada. Després de divuit anys i dos mesos conreant la meva personalitat amb molta cura i la inestimable ajuda de familiars, amics, mestres i tants d'altres, ara, d'una bufada, ens quedem en quatre xifres, i sense ni tan sols preguntar.

Encara amb el sopar a la boca ens porten a les habitacions o sollados, com els anomenen aquí. Seguidament, els caporals de la nostra brigada ens volen dedicar unes paraules de benvinguda, “veus que bé -pensem- que educats que són”. Han pujat a sobre de les taquilles i s’han assegut entre les bigues i travessers del sostre i ens escupen un menyspreable i arrogant monòleg. Miro l’atemorit ramat d'ovelles en què ens han convertit, perquè més perduts, espantats i tremolosos no podem estar. On ens han ficat, semblem pensar tots. I sense descans ara ens ordenen, novament a crits, que ens fiquem cadascú al seu llit. Totalment desorientats, comencem a córrer a buscar-lo encara sense saber molt bé on és. Només el nombre que ara diuen que som ho confirma, així que cadascú cerca la petita placa metàl·lica que ho indica. El sollado de la novena brigada em recorda a una pista d’autos de xoc, però aquí no hi ha motius d’alegria. Ens movem sense sentit ni orientació, atropellant i acceptant les empentes amb resignació. Les mirades de por, estupor i incredulitat es van creuant fins a arribar a les lliteres. Avui hi ha llit, però no trobo cap somriure quan apaguen les llums a dos quarts de dotze. Tinc son i em tapo el cap i tot.

"¡Venga señores, todos fuera de la cama, arriba, RÁPIDO A LAS DUCHAS!"... Són de nou els caporals donant-nos el bon dia, a la seva manera i a les 5 del matí. Una dutxa ràpida, roba, fer el llit, recollir tot i cap al menjador. No sabem el que passa, la resta de la caserna segueix dormint mentre nosaltres deambulem per ella, camí del menjador, on ens ho expliquen: avui som la brigada de guàrdia i ens ocupem d'escombrar, fregar, servir, vigilar per dins i per fora el CIM (Caserna d’Instrucció de Marineria) Ferrol.

Dividits en petits grups de 5 reclutes, ens envien a netejar el pati interior, on carregats d’escombres, escombrarem sense passar fred i fins i tot amb música de fons, procedent de la cantina. Després d’una bona estona, comencem a intercanviar somriures envoltants per les primeres notes d’una cançó que irònicament, descriu perfectament la nostra situació.

Als somriures, els segueixen els nostres tímids, però rítmics moviments ballant amb les escombres. Poc després les primeres paraules entre companys de brigada: “com et dius, d’on ets?” i parlem sobre la primera nit com amics de tota la vida: “Crues que els caporals eren així abans d’arribar aquí?” pregunta Federico, just quan noves ordres ens porten davant una impressionant muntanya de porqueria i un camió buit. Ara sota la pluja, amb un fred intens i sense música ambiental. Estem envoltats d’histèriques gavines barallant-se per un tros de brossa i per rates, moltes rates.

Amb el camió ple arriba l’hora del dinar i hem de mantenir les taules plenes de pa i aigua per a la resta de les brigades. “Jefe, me trae una jarra de agua, por favor”. Volto sobre mi mateix i veig a Jesús, amb un ampli somriure al veure’m entre les taules. M’acosto i li pregunto com va: “Fatal macho, ¡dónde nos hemos metido, Jordi!”. Em pregunta què faig repartint aigua i li explico que la novena brigada està de guardià. “¡Venga, cuídate!”, i segueixo amb el que estava fent.

El dinar acaba amb la neteja general del menjador i, tancat el tema, sortim al pati exterior. Novament escombres en mà, observem com totes les brigades menys la nostra s’inicien en l’art de la instrucció militar. Mentre els caporals criden desmesuradament com posseïts – Federico i jo ens mirem i somriem – tots seguim sense entendre per què criden amb més força quan s’acosten a l’orella d’un recluta. En fi, seran coses de la mili.

Demà una altra brigada estarà de guàrdia i la novena s’estrenarà desfilant per primera vegada a la passarel·la militar. “¡Te has quedado embobado mirándolos!”, em diu Vicente. “Tienes razón. Nunca los había visto tan de cerca. De hecho, nunca los había visto. Solo en las películas”, li contesto. Reconec que em criden poderosament l’atenció la dotzena de vaixells militars carregats d’armament que hi ha davant del CIM. Em resulten molt més terrorífics que a les pantalles. Sento calfreds només de pensar que són màquines pensades, dissenyades i construïdes per intimidar, disparar, destruir i matar. Orgullós, un militar que ens observava s’apropa i destaca la fragata Extremadura (F75), “la que estuvo en la Guerra del Golfo (1990 - 1991) cuando Irak invadió Kuwait”, ens comenta. I sense afegir res més, fa mitja volta i marxa caminant a poc a poc. En aquell conflicte 34 estats sota el comandament de les “Nacions Unides” i liderat per l'exèrcit dels EUA, van iniciar l'operació “Tempesta del desert”. Va finalitzar amb la rendició de l'Iraq i va ser la primera guerra emesa en directe per televisió. Van morir més de 20.000 persones i va costar uns 61.100 milions de dòlars. I jo que pensava que parlant s’entenia la gent... “Nacions Unides” per destruir a una altra que envaeix un país ple de petroli...

Acabat el sopar, netegem de nou el menjador, però quan ja donàvem per finalitzada la guàrdia tenim una nova missió a complir: “vosaltres cinc, a la cuina!”. I la cuina és una gegantesca sala on diàriament alimenten a quasi 1.500 boques, entre militars, civils i joves reclutes. Així que mans a l’obra. Recorrem l’enorme estança de punta a punta baietes en mà. Netejant olles, fogons, campanes, portes i demès. Busquem on aclarir els draps bruts i en obrir una enorme olla descobreixo amb orgull que és el lloc ideal perquè està plena d’aigua, i, encara que una mica tèrbola, crec que servirà. Així que deixo la tapa a terra i davant l’aprovació de la resta, tots anem aclarint els draps bruts, en aquell recipient amb un líquid cada cop més fosc i pestilent.

Tres hores més tard, durant la supervisió de la feina realitzada, ens pregunten: “¿Por qué la olla con las lentejas de mañana tiene la tapa en el suelo?”. Se’ns posen els ulls com a plats mentre Vicente, subtilment i aparentment sense immutar-se, agafa la tapa I la posa al seu lloc. Tocades les onze de la nit, els cinc sortim d’aquell lloc corrent cap a les dutxes, entre rialles de complicitat que des d’avui ens uneixen en aquest secret que mai ningú descobrirà.

Més informació sobre la Guerra del Golf (1990 – 1991):

- https://ca.wikipedia.org/wiki/Guerra_del_Golf

- https://es.wikipedia.org/wiki/Guerra_del_Golfo

Els despertadors amb cames tornen a sonar a un volum irritant i un to desesperant. Tot i això, l'allargada ombra de la nit aconsegueix atrapar els dos quarts de set, llavors una dutxa seguida per sorpresa de la roba esportiva, que ens augura ben aviat, un fred rigorós. El cafè amb llet, un croissant i una taronja ens mantenen a cobert fins a tres quarts de vuit, quan ens acull l’inevitable. Calfreds, fregar de mans i una sensació de ridícul espantosa: pantalons curts i un jersei just de mànigues que ni tan sols arriba a la cintura. La humitat i el fred ens envolten com estàtues en el pati exterior, quan criden "¡FIRMES!" seguit d'una canonada i la hissada de bandera. Desconcertats ens porten novament a la perruqueria, la roba esportiva per anar a la perruqueria, quina decepció. Allà la suposada habilitat del barber s'esforçarà, per dissimular la sagna que vam patir abans-d’ahir al cap, molts de nosaltres, només per respondre, quelcom diferent de l’esperat. Una altra dutxa, sempre ràpida, ens portarà -ara amb l’uniforme militar- cap a les desfilades, i aquestes fins als trenta minuts d’entrepà, avui de mortadel·la. Aprofitem per relaxar-nos i deixar circular els rumors sense retencions ni peatges. Sorgeixen com formigues en primavera i el més nou situa el jurament de bandera el dissabte 5 de desembre, confirmant el que havíem escoltat. També transita un altre difonent percentatges, segons el qual només tres de cada deu catalans es quedarà al CIM. Per a la majoria el misteri seguirà fins a la jura, llevat dels madrilenys i alguns aragonesos, què passaran la resta de la mili a la capital de l'estat. “Curioso lugar alejado del mar y sin playa para ubicar el Cuartel General de la Armada, vaya, vaya..” diu entre riures Vicente, afegint: “Y lo digo yo, que soy madrileño y de Vallecas”.

El millor del dia sembla arribar sempre a les seves acaballes, quan la calma envia a passeig les obligacions de la jornada i ens asseiem a sopar, com comença a ser habitual, Michel, Vicente, Federico y jo junts. La manca d'amics ens porta a buscar-los on potser mai ens hauríem imaginat i un somriure sempre ho facilita més. Més relaxats, comencem a riure i explicar coses més enllà dels murs que ens priven de llibertat. Descobrim raons per a la distracció, l'esperança i fins i tot l'optimisme, perquè amb només tres dies de mili, tot és irremeiablement negatiu, pessimista i interminable. I no fem res més que preguntar-nos, perquè no ens vam interessar més en altres alternatives, abans de resignar-nos -tan ignorants- al desconcertant exèrcit i el seu servei militar. Coincidim en pensar que no tots els militars seran iguals. Però, fins ara, destaquen pel seu excessiu orgull, el seu to "natural" de veu, molt alt per al timpà humà i el més curiós: sempre ens fan córrer, per després fer-nos esperar sense fer res. No riuen, comenta Michel, si més no fins ara i sempre porten les selles tensades. Però ens reconforta enormement no veure armes dins del CIM.

Durant les postres decidim pujar al sollado per continuar la conversa, ignorant la pel·lícula projectada al cinema del CIM. Michel, confia en una mili tan curta com la seva vista, afectada d’una contundent miopia. Vicente, Federico i jo, potser més ximples que prudents, conscients d'estar en perfectes condicions, ens vam resignar a no fer un pas endavant en el moment adequat, just quan vam coincidir per primer cop a la cua de les al·legacions per no fer la mili.

Poc abans de dormir, Vicente, de nou, “pues las lentejas tampoco estaban tan mal, ¿verdad?”, “¡SILENCIO!” ens criden just quan apaguen els llums. Avui em tapo fins al coll i dibuixo un ampli somriure – de nou - a la meva cara i, mentre m’adormo amb l’ocurrència final de Vicente, penso que tampoc acabem el dia tan malament.

Amb la intenció de tenir-nos preparats a les set del matí, el dia comença deu minuts abans, per ser rebuts per la freda alba, encara plena d'estrelles. Formem a dos quarts de 8, esperant immòbils i en silenci la canonada de les vuit en punt.

Avui arriba el primer psicotècnic dels molts per fer. Una vegada completats els envien a Madrid, on després de verificar-los un potent ordinador, obtindran els principals trets de la personalitat de cada individu, en una nova i arrogant violació de la intimitat camuflada en una millor assignació de les destinacions.

Amb l’entrepà a la panxa, continuem amb l'elecció de les preferències sobre possibles destinacions, on apareixen: CIC (Centre d’Informació i Combat), sonar, artilleria 3", artilleria i feines marineres.  Sempre que puc mostro les meves preferències, enfocades exclusivament a embarcar-me. M’atrau una barbaritat la possibilitat de recórrer el món. Seria fantàstic poder viatjar, encara que sigui en un vaixell gris i armat. Allà on sigui, el cas és aprofitar la mili per conèixer nous llocs. Però ara mateix, tot el que visitarem és la zona de desfilades i caminant.  Desfilar és avorrit, pesat i monòton. Sort de les moltes pauses, perquè sense elles el bloqueig mental seria total davant d'un aprenentatge tan inútil.

El sol s'ha allunyat clarament del seu punt més alt i arribem al final de les classes. Un altre dia menys, insignificant flor de primavera que encara que no la crea, ajuda. Comencem a tenir clar el dia a dia fins a la jura de bandera, el 5 de desembre: 6:20 diana, 7:00 esmorzar, 7:30 a formar, 8:00 hissada de bandera i classes, 11:00 entrepà, 11:30 més classes, de 13:30 a 15:30 dinar i després classes fins a 18:00, a les 19:00 sopar i a les 23:00 silenci i a dormir.

De moment "fitxem" en punt que son les 6 de la tarda i, fins al sopar, decideixo no percebre cap so aliè a l’aigua. Res com una bona dutxa per despullar-me de les restes de tanta desfilada militar. Qui anunciava dutxes de dos minuts a la mili, es va equivocar de ple, perquè si dues coses destaquen en aquesta, són la durada i la temperatura. Em recreo sota d'ella sense preocupar de res més, mentre recordo, per contrast, el fred desfilant per no poder dur el jersei sota la marinera, la camisa gruixuda que portem. S’escuden en la manca d'autorització del comandant del CIM. Creiem que, un pretext trobat al vol per protegir-se a si mateixos, abans de reconèixer que probablement el comandant ni tan sols ho sap. I si no s’ho pensa, del que estem força convençuts, ningú li dirà. Ridiculeses lliscant amb el sabó ara mateix. Aviat rebrem la resta de la roba, segons sembla, molta.  Llàstima que després no ens la deixin utilitzar.

“Jordi, ¿piensas salir de la ducha o les decimos a los cabos que te traigan la cena a la suite?” Vicente no aparenta serietat el miris per on el miris. Madrileny de Vallecas de metre noranta, ros amb d'ulls blaus, “como manda la tradición” li dic de vegades entre rialles, és una d'aquelles persones que sempre semblen estar tramant alguna cosa, de mirada bellugada i broma preparada. La seva principal obsessió és enviar cartes a tots els seus amics, més per a una aposta que per costum, com ell mateix diu. “Pues no estaría mal que me trajeran la cena a la habitación, pero ¡ya salgo!”. Baixem a sopar, tranquils, relaxats i somrients. Això es dur i ho serà durant 9 mesos més, però ens estem preparant per a estar millor.

Si fossin el despertador de la tauleta, l'apagaríem d’un cop de puny i ens donaríem mitja volta... I ara -en teoria- un centenar de cares adormides han d'entrar com poden en unes quantes dutxes amb el despertador seguint-nos cridant enganxat a l'orella. I si ambiciones esmorzar assegut, és una acció de cert risc. Seguint a la resta com en un ramat, em començo a despertar recordant la dutxa d'ahir al vespre i un esbós de somriure il·lumina la meva cara. Sortim del lavabo en menys d’un minut, tovallola en mà i suficientment mullat com per aparentar una dutxa ràpida.

Poques coses eviten la rutina al llarg de la jornada. L'única destacable arriba després de d’hissada de bandera, amb la visita als grans magatzems de l'armada espanyola on un grup de professionals ens guien amb els seus savis consells sobre les més innovadores tendències de la moda militar del moment. Per a l’acabada d’estrenar nova temporada hivernal adquirim per a diari faenes marineres, suèter i boina blau marí combinades amb samarretes blanques aptes per portar tant diàriament com en festius al costat del clàssic però imprescindible vestit de mariner, utilitzat també a moltes comunions de nens, també blau marí, però de pura llana verge i aquesta vegada amb lepant blanc, tafetà inclòs, i el nom de la destinació escrit sobre el front, parcialment ocult. Els accessoris accentuen l'elegància militar amb detalls elementals, necessaris per esquivar còmodament la humida i freda marina. La jaqueta, peça essencial, sens dubte dona el toc definitiu per completar aquesta part de la col·lecció, utilitzable fins i tot de paisà malgrat la prohibició. La previsió honora aquest cos, suggerint-nos el vestuari de primavera-estiu amb similars peces a les ja esmentades. Aquesta vegada, de tall estival i fabricades en teixit més lleuger, fresc, suau i color blanc immaculat. Per acabar, fins i tot ens prenem unes fotos vestits de bonito. En passar per caixa, la factura ascendeix a unes 70.000 pessetes (uns 420 euros al canvi actual) per recluta. Però sortim del “Centre Comercial” donant les gràcies i carregats de roba mentre Michel diu: ”Pretty Woman...” i entre riures taral·legem la famosa cançó de Roy Orbison, recordant la pel·lícula amb Julia Roberts.

A la tarda comencem amb les classes de cant, assajant l'himne de la marina a ple pulmó. Cantem horriblement malament durant prop d’una hora, fins que arriba al rescat la nostra no sempre aliada pluja en aquest divendres i tretze.

La sobretaula posterior al sopar s’ubica sobre el menjador, novament al sollado. Allà les tensions es desinflen i en part recuperem la idea de sentir-nos persones. Parlem, escoltem, llegim o escrivim, tot tranquil·lament, naturalment, sense crits. Converses curioses, carregades d'aflicció poblen les nostres boques i orelles desitjant comprensió i el perquè. El "Cadis", inqüestionablement gadità, exposa el seu punt de vista: el d'un jove que és pres del seu poble per primera vegada a la seva vida i portat a més de mil quilòmetres, el planten davant d'un edifici entre més gent de la que mai havia vist junta i li imposen un ritme frenètic que no entén ni concep. A més, els seus problemes per fer-se entendre, perquè ni els mateixos andalusos són capaços de desxifrar el significat d'algunes de les seves expressions de tan tancat que és el seu accent. Prudent, solitari i espantat, rep el suport unànime de la resta de la brigada: "Tranquilo Cadiz, puedes contar con nosotros para lo que sea".  I això ni crits ni preses ho podran evitar.

Llistat de roba/utensilis rebuts:

1. "Pitet" de mariner i tafetà (1)

2. Abric de Llana blau marí (1)

3. Boina blau marí amb àncora groga com a escut (1)

4. Bossa (1) de bany amb: 3 raspalls i un drap (per sabates i roba), un raspall de dents, una pastilla de sabó i la seva sabonera, una màquina d'afaitar, un pot d'escuma d'afaitar, quatre rotlles de fil, tres agulles, un didal i tisores.

5. Botes de cordons, negres i de cuir en el meu cas, encara que també hi ha plàstic (1)

6. Braga (1) per coll de llana blau. Una bufanda amb forma circular cosida als extrems

7. Mitjons blancs (2). Només per a fer esport

8. Mitjons negres (4 parells)

9. Calçotets blancs (4)

10. Camises blanques (3)

11. Armilla de llana (1), per quan fa molt fred

12. Cinturó (1), per al vestit de bonic

13. Cinturó (1), per a la feina diària

14. Faenes (pantalons i camisa gruixuts blau marí) (2). Per a l'ús diari

15. Guants marrons (1 parell)

16. Impermeable plegable blau marí (1)

17. Lepant (1).  El típic barret blanc de mariner

18. Pantaló curt d’esport blau marí (1)

19. Mocadors blancs de cotó (4)

20. Petate gegant blanc (1). Impermeable si no el rentem mai.

21. Sandàlies de cuir negres (1 parell)

22. Tovalloles blanques mitjanes (3)

23. Vestit de bonic blanc (2). Per quan no faci fred i/o ens diguin: "Poseu-vos-li”

24. Vestit de bonic de llana blau marí (1). El típic mariner per a “moments especials”

25. Sabatilles d’esport blanques i blaves (1 parell). Si amb "això" hem de córrer...

26. Sabates amb cordons de cuir negres (1 parell)

Avui és el primer dissabte de Mili. No tenim desfilades i podrem parlar, llegir, escriure i el més celebrat: tornar a sortir al món civil després d'una setmana tancats. Ara bé: sempre vestits de “bonito”. Fins a la jura de bandera estem obligats a anar pel carrer, entre civils, vestits de militars i - com a la ventafocs - sempre tornant a una hora concreta, en el nostre cas abans de les 8 del matí de dilluns vinent. Dijous es va iniciar la venda de bitllets d’autobús per anar a La Corunya, Pontedeume, Pontevedra, Santiago de Compostel·la o Vigo. La majoria es decideix per anar a La Corunya i Pontedeume. La qüestió és sortir d’aquí, però sense marxar gaire lluny i sempre disfressats de “bonito”. Alguns de nosaltres decidim inclinar-nos per tastar el CIM durant el cap de setmana, en contrast amb l'estressant ritme de dilluns a divendres, seran dues llargues, plàcides i tranquil·les jornades, quan el CIM pràcticament no té obligacions, civils treballat o militars. Ara és quan s’està millor, sols, sense horaris i sense ningú provocant estrès. L'única cosa dolenta és tenir moltes més possibilitats de ser quarteller, durant el dia o la nit. I per no sortir m’ha tocat, era gairebé impossible d’esquivar-ho i, juntament amb 3 companys més, estarem tot el dia al sollado: “Que bé!” penso, perquè serà durant el dia i a la nit podré dormir sense guàrdies. Estarem aquí dins des de les set a les vint-i-tres hores, principalment “vigilant”, netejant i controlant el trànsit humà al sollado de la novena brigada. En definitiva, sense fer res d’important, però sense la llibertat pe poder fer qualsevol cosa lluny d’aquí.

Amb la tranquil·litat i l'obligació d’estar aquí durant tot el dia, em dedico  a revisar i apuntar amb més pausa al diari, detalls de la primera setmana. De fet, he decidit quedar-me per poder escriure amb més tranquil·litat, temps i reflexió. Potser al final, encara m’agradarà això d’escriure.

A la novena brigada, hi ha joves de Bilbao, Castelló, Ferrol, A Corunya, Madrid, Màlaga, Marbella, Sevilla, Vigo o Saragossa. D’on menys, de Catalunya, només som dos, un de Lleida i jo Blanes, bé, al menys es on vivia des de fa molt poquet. Ens comenten que normalment, els catalans els acostumen a enviar a Cartagena i San Fernando (Cadis), i encara que sé que som molts més entre els 1000 reclutes que van arribar fa una setmana, en general predominen andalusos, aragonesos, gallecs i madrilenys.

L'ambient dins de la novena brigada és molt bo, i hi ha força germanor, però al ser tants i de llocs tan llunyans, la tendència és crear grups, sense que en cap moment es menyspreï a ningú. Destacaria els andalusos. Són una pinya que, amb el seu caràcter obert dibuixen irremeiablement un somriure en el seu camí, fins i tot quan el camí és desconcertant, fosc i complicat. Ells sempre tenen un punt de vista positiu capaç de trobar un somriure on pensaves que mai existiria: Que gran què és Andalusia!

Els gallecs gaudeixen de l'habilitat i mestratge imprescindible per ser uns genials "relacions públiques". Juguen a casa i això produeix enveja -no sempre sana- per poder passar el cap de setmana a casa seva. Finalment queden els aragonesos, formant un gran trio al costat de madrilenys i catalans, contradient tòpics. Com a cada país, imagino.

Tant lloc d'origen com nivell cultural i/o econòmic no constitueixen cap obstacle per -fins ara- puguem estar orgullosos del bon ambient cultivat, quedant com a única dificultat memoritzar vuitanta-set noms en un temps relativament tan curt. Recorrent a quelcom -aparentment- tan típic a la mili, com anomenar a cadascun pel seu lloc d'origen, sent així més fàcil d’encertar: Bilbo, Cadis, Català o Madriles.

Quinze minuts passades les set del matí, ens aixequem. Bon dia, surto del llit central d'una llitera triple. Lavabo, vestir-se o fer el llit amb calma, pausa i silenci, sobretot silenci.  És diumenge, hi ha menys gent i no tenim absolutament res que a fer, motiu subratllat i en negreta pel suau ritme al qual ens sotmetem.

Després d'un breu debat amb els companys de brigada, decidim jugar a l'esport nacional – en aquest país – per excel·lència. Així, canviada la “faena” per la roba esportiva, deixem enrere els vestidors sabent que només una pilota ens separa del nostre objectiu. Hem de trobar algú amb suficient autoritat com per concedir-nos el circular desig. I l’obtenim instantàniament sense pràcticament esforç: el futbol és així.

En el mateix terreny de joc queden definides les alienacions finals, i els porters, com tantes vegades en aquesta situació, es decideixen per sorteig amb l’esfèric ja ubicat al centre del terreny de joc. El partit, a punt de començar entre els "samarreta blanca" i els "jersei blau", serà sense àrbitre, és a dir: sense cap tipus d’autoritat superior imposant-nos el seu criteri... quin profund plaer. Un parell d'hores més tard, potser ha estat en partit més, com aquells de l'escola, on jugàvem fins a cansar-nos. El resultat ja oblidat, és anecdòtic. La pilota recupera la seva tranquil·litat, la roba suada cap a una bossa i la resta a les dutxes.

Emocionats davant la possibilitat de trobar un saborós menú per la festivitat setmanal, el rebem sense merèixer cap més menció. Aquest és seguit per una sobretaula, ostentació entre setmana, que apareix avui amb aquest relaxament insospitat. Sense sofà, televisió i en un lloc molt llunyà a aquell anomenat casa. Trobem a faltar el poder conferit pel comandament a distància, especialment als darrers dies de civils, en què érem els reis de la casa. Cerquem alternatives que ens distancien de la nostàlgia, confiem en la velocitat del rellotge per intentar emmagatzemar aquestes darreres hores del primer diumenge i -com no- plujós dia de mili a Galícia.

Decideixo anar a trucar per telèfon, me'n vaig a les cabines telefòniques, a on un nombre i unes quantes monedes seran l'únic enllaç en viu i en directe amb la meva família i la meva vida anterior. Més o menys és la mateixa hora que fa una setmana sortíem de casa. La conversa l’inicio, respirant profundament i dient que, evidentment, estic molt bé. Per no haver de parlar massa, segueixo amb la demanda d’informació, si parlen ells no hauré de parlar jo. Aquí la televisió i la radio són records del passat. Pràcticament ignorem fins i tot el dia en què vivim i només coneixem les notícies si baixem a la cantina per veure les portades dels diaris -la majoria esportius- o si pugem al "Bar de Paco" coincidint amb la ràdio o la televisió a ple rendiment si hi ha partit o notícies d’esports. Perdó, he dit “esport?” quan en realitat volia dir: “futbol!”. Quan entres aquí, la vida a l'exterior sembla aturar-se. Podria succeir una catàstrofe aquí al costat sense assabentar-nos. Vivim una situació d'aïllament molt inquietant si la medites pacientment. Durant la conversa mantinc un to tranquil, relaxat i crec que fins i tot creïble quan, al llarg de tota la conversa, sempre responc: “bé!" a la pregunta que repeteixen una i una altra vegada: "Com estàs?". Arribat el moment ens acomiadem i penjo el telèfon. Respiro profundament i em dic: “Oblida’ls!, no pensis en la teva vida anterior i centrat en ara i aquí”. Finalment deixo enrere la cabina de telèfon amb direcció al CIM, en la foscor d’aquest fred i plujos diumenge gallec. Si vols que surti el sol, primer s’haurà de fer de nit.

Iniciem la setmana, vestits de blanc i, encara que ignorem el perquè, comencem a acostumar-nos a tenir la ingenuïtat com a companya. Formem davant del CIM a mitja hora de la bandera, l'única obligació ara mateix és patir un fred particularment sever acompanyat de les blanques vestimentes d'estiu. Naturalment ningú dubta de quin dia és avui. La visita a la sastreria ens revela la raó, a on mesurar, marcar, tallar i cosir tenen la culpa de tot. Abans de tornar a la “faena” blava, ens obliguen a dutxar-nos de nou, només hora i mitja després de la darrera vegada, ignorem novament el perquè. Un altre cop a l’aigua, ells manen.

La rutina diària es recupera, primer desfilar i després classes teòriques per aprendre com funcionen les armes. Saber com funcionen les armes. Estris que serveixen per intimidar, amenaçar, ferir i matar. Aquells inventats per l’ésser humà quan recursos com empatia, comprensió, paraula, intel·ligència o saber estar desapareixen.

Ens fan canviar de roba novament per anar a fer esport i després de mitja hora corrent -podria ser més, però també menys- fem alguns estiraments i novament cap a les dutxes, ara sí, amb total la raó i òbviament sense cap impediment.

Un gran forat ocupa l'estómac quan arriba l’aliment just al millor moment per a la pluja. Després del descans, poques vegades havíem anat a desfilar tan feliços, ja que la pluja segueix gaudint i ocupant l'exterior. Difícilment podrem donar voltes al so del tambor. Així que, mentre ells pensen que hem de fer, nosaltres passem l’estona parlant, xerrant i desitjant, com acostuma a ser habitual, però contents gràcies a la nostra capritxosa i liquida companya.  

Una hora més tard, les lleis militars ens ajuden a mantenir-nos sota coberta, però no concentrats, atents o desperts. Uns espectaculars badalls fins i tot amb llàgrimes incloses, estan a punt de dislocar la mandíbula a més d’un, de dos, de tres...

És hora de sopar, i el cinema liquida un altre dia sense història, i ni tan sols la pel·lícula "Mistery" és capaç d'omplir un dilluns tan gris. Però és que així és la mili i així és com passen els dies aquí. Avui, però, ha estat una mica més esgotador a causa dels cinc canvis de roba i les consegüents dutxes, amb més o menys raó, però tampoc ho discutirem ara. Mentalment repasso el dia i trasllado el succeït al diari en forma de paraules. "¿Ja estás escribiendo otra vez?". És Michel, pocs dies abans de marxar cap a casa per la miopia. Recordo perfectament les seves paraules al pujar al tren a Saragossa, quan va entrar en el departament i amb aquest accent tan “maño” va fer aquell monòleg ple de matisos. Va resultar-me simpàtic des d’aquell mateix moment i potser per això estem fins i tot al mateix ranxo. El trobaré a faltar quan torni a la civilització un dia d'aquests. Però seré feliç quan marxi d’aquí i torni una altra vegada a ser civil.

De vegades em pregunto el perquè d’aquest diari. La mili manca de qualsevol mena d'interès i la seva monotonia és realment desesperat, exasperant, irritant... Potser és el desig de poder recordar en el futur llargs viatges plens de curioses històries que m'anima a insistir en la matèria. Potser és que sóc un somiador. Només el temps ho dirà, però de moment mantindré l'esperança al meu costat, ben a prop. Segurament més per optimisme que per realisme, però es quedarà amb mi!

Ens mostren un vídeo on militars disparen en un camp de tir, just el mateix que visitarem un dia d'aquests, amb el mateix propòsit. Avui també ens han donat una arma de foc i un punyal/baioneta a cadascú. Horroritzat, he sentit un esgarrifós calfred en prendre aquests abominables artefactes per primera vegada, fruit de la por i l'odi de la raça humana. El desig de no agafar-los o llençar-los directament a terra contradiu les ordres del recluta que se suposa que he de ser. La por a les conseqüències no donen cap altra opció. Més tard, curiositat i recel em fan observar amb relativa bona cara l’òxid realitzant les funcions de la pintura. Els fusells estan mancats de tota la maquinària, sent impossible el seu funcionament. Segurament aquesta serà la raó més important per la qual ens les donen per desfilar, obtenint un estalvi de pes considerable, amb relació a un en perfectes condicions. Però segueix sent armes.

Comencem a desfilar amb aquests artefactes -i no és fàcil- resignant-nos al resultat final, perquè cap de nosaltres dubta que finalment acabarem desfilant mínimament bé. Per això ens han portat aquí i és per això que passem la pràctica totalitat de les jornades desfilant, ja amb armes i aprenent a muntar el punyal al capdamunt del fusell, com una baioneta. Veure com ens ho mostren amb total naturalitat em provoca un desconcert total. Si no m'equivoco, la baioneta s'utilitza simplement per rematar l'enemic després de disparar-li, en una cruenta lluita cos a cos. Però, no ho puc entendre, com poden ensenyar-nos a posar aquest artefacte a la punta d'un fusell? Tan diferents són a les persones “normals”, que són capaços de portar-nos fins aquí obligats per ensenyar-nos això? No s'adonen del que estan fent. I a això li anomenen "fer-se en un home".

Però el rellotge no te pausa i arriba la fi de les obligacions militars. De tornada al sollado el Sevilla s’acosta i em diu:

- Oye Catalán, quien nos iba a decir que iríamos un día a clase para aprender a matar…

- ¡Qué razón tienes Sevilla!

- ¡Apuntalo en tu diario, que lo sepan los de fuera! Bueno, yo me voy a correr un rato por la base, que necesito un poco de aire fresco.

- ¿Vas a correr Sevilla?

- Si, me han dicho que podemos ir por la base, y hoy lo necesito más que nunca.

- ¿Te importa que venga contigo?, estoy igual que tú.

- Para nada quillo, ¡bienvenido siempre!

Així que en finalitzar les classes, el sevillà i el català van a córrer per la base militar. A estat genial poder fer quelcom que trobàvem tant a faltar. Hem trotat suaument sota una fina pluja, fins percebre un poc freqüent augment de la mateixa. I ens ha començat a importunar més del suportable, desitjable o necessari, convidant-nos a tornar lleugerament accelerats cap al CIM. Tot i això, crec que córrer sota la pluja m’acabarà agradant i repetiré segur.

Estiraments, dutxa, sopar i de postres sorpresa. Ni més ni menys que la gravació que van fer en vídeo del dilluns 9 de novembre quan vam arribar aquí. La nostra trista, depriment i gairebé oblidada arribada com a civils, seguida de la dolorosa, humiliant i lamentable transformació a reclutes. Millor anar a dormir i, aquesta nit més que mai, espero somiar amb angelets blancs.

A partir d'avui sempre saludarem la bandera amb les armes "posades", per si ens ataquen molt aviat, dedueixo. Suposa menys temps per esmorzar, a causa de passar en filera d’un a través del magatzem on les tenen, però l'espera per la canonada, encara que llarga, és més agradable que estar al ras abandonats al fred, la humitat i sovint la pluja.

Les possibilitats de trobar sinònims a la paraula desfilar es multipliquen de manera sorprenent amb el pas de les hores: avorrit, feixuc, amarg, antipàtic, carregós, desagradable, enutjós, incòmode, ingrat, molest, monòton, pesat, trist... Expressions que també podrien definir perfectament les classes teòriques, avui dedicades a les granades, o bombes de mà, i de nou les categories militars. I ric per no plorar: Pel que fa al primer tema, millor no donar-li moltes voltes o ens esclatarà a les mans. I sobre el segon, crec que tots esperàvem més simplicitat, però una vegada més, la complexitat militar evita el pla, ens desborda per complet amb moltes variants segons parlem de terra, de mar o aire, a més de no correspondre sempre la categoria, segons el cos. Encara que -tot s’ha de dir- només donant una ullada a l’alumnat, es fa palesa una manca d'interès total. D'aquí l’emprenyada del suposat mestre. Pobre home, gairebé ens arriba a fer pena. “Puf!, yo esto de las categorías militares creo que no lo aprenderé nunca”, li dic a Vicente. “Bueno, me parece que eso dependerá más de lo que ellos quieran. Y si toca aprenderlas, las aprenderemos”, em contesta resignat.

A una hora del dinar tenim gimnàstica. Córrer una estona, després alguns exercicis i finalment estirament. Alguns companys pateixen molèsties en caminar i els fan córrer. A mi m’agrada córrer, fer “footing” o “running” o com li vulguin anomenar, però les sabatilles que ens han donat són qualsevol cosa, menys ergonòmiques. El resultat és cada cop més visites a la infermeria del CIM: ferides, nafres i altres problemes als peus, causats pel calçat militar.

Li comento a en Michel: “Tengo los pies hechos polvo, ayer con el Sevilla nos venimos arriba corriendo, sin pensar que llevábamos esto en los pies. Cuando nos dimos cuenta estábamos muy lejos del CIM y la lluvia apretó. La vuelta fue larga y los pies nos quedaron de pena”. El Sevilla que era al costat ho corrobora: “Si, si, toda la razón catalán!”. I Michel, tot i que seriós, deixa anar un esbós de somriure i diu: “Quien os mandará ir a correr con la que estaba cayendo”

Dutxa, dinar i ens envien a l’aula quatre. “A ver con que nos sorprenden medio dormidos como estamos. ¿Os imagináis que uno se duerme?”, dic entre nosaltres al moment de seure dins l’aula. “No quiero ni pensar en las consecuencias de descubrir a alguien cabeceando”, diu Federico. “Sería, como dicen aquí, todo un puntazo”, respon el Sevilla. “¿Qué vamos a ver cabo?", pregunta Vicente, "¡Calla y escucha!". És curiós com fa uns dies aquesta resposta ens molestava molt. En canvi, ara ens rellisca completament: “Seremos por fin impermeables a sus necias palabras?”, pregunta Federico. “¡Parece que sí!” li contesto. “Esto también lo apuntarás en el diario” diu Michel girant-se cap a mi. “Si te parece bien, ¡sí!”. “Pues bien, me parece muy bien”, confirmant amb el cap i tancant un ull per un instant.

Tornant al vídeo, que és per això que ens han portat, en general no desperta massa interès i dissimuladament un grup es dedica a cercar el primer a marcar-se un cop de cap, molt disputat entre dos o tres aspirants, entre els quals hi ha el corporal simpàtic competint amb manifest entusiasme i resistint estoicament la pressió del seu càrrec: “¡como sea el él primero, como nos vamos a reír!”, em murmura Vicente sense treure-li l’ull de sobre.

Lluny d'una competició tan animada, les imatges dilaten les meves pupil·les extraordinàriament. No és per menys, perquè el Juan Sebastián El Cano -el vaixell escola de l'Armada Espanyola- és un veler realment preciós, i veure'l de viatge per Río de Janeiro, Santo Domingo o Mèxic resulta sincerament molt motivador. Però el millor arriba quan demanen voluntaris per passar la resta de la mili embarcats en ell i  viatjant per Amèrica. En un altre moment m'hauria sentit avergonyit, però no ara, quan la meva mà ja assenyalava el sostre fins i tot abans de finalitzar la demanada de voluntaris. Veig poques més aixecades, ho considero positiu, si som pocs, anirem tots. “Joder Jordi, ¡te apuntas a todo!”, diu Federico mirant la meva ma aixecada. “¡Solo si es para embarcarme!” li assenyalo confirmant amb el cap. “Pues yo ni en pintura quiero embarcarme!, haré lo que sea por no ir a barco” respon convençut. “Pues mira por donde, al final creo que el día se ha arreglado con algo para soñar, aunque contra gustos…” els comento tot sortint a desfilar de nou.

L'avorriment i la monotonia sucumbeixen amb repetitiu rigor. Veure’ns desfilar dignament com un grup, és l'única aspiració d’instructors i militars, sense preocupar-se en el més mínim argument que els allunyi del seu homogeni objectiu. Quatre hores seguides i anirà en augment, només faltaria. La cinquena ens l’han reservada novament per a El Cano, oferint-nos per segona vegada la possibilitat d'entrar a formar part de la seva dotació. Però la gran desconfiança inspirada, converteixen en un nou fracàs la recerca de voluntaris. Tot i això, no deixa de sorprendre’m el reduït grup disposat a embarcar-nos, fins i tot ens arriben a mirar estranyament davant la més petita intenció d'explicar-los el perquè. El cert és que l’enteniment és recíproc. Reconec la contundència del seu principal argument: “Tot el dia fregant i marejats, no gràcies”. Però això no fa més que reafirmar la meva sòlida decisió d’embarcar-me: “Fregar marejat si, però viatjant pel món”.

En una jornada difícil de mastegar s’endevina un somriure contagiós. Un motiu d’excepcional alegria capaç de fer-nos veure un raig de sol. Encara que per a ell, el sol brilla per complert. Michel ho ha aconseguit i, tot i ser feliç per reduir el seu servei militar a tan sols deu esmorzars, està trist per deixar-nos, quedant palesa l’autèntica i sincera amistat mostrada en tan curt espai de temps. Amics així s’han de cuidar. Tornarà a ser civil, tornarà a dormir al seu llit, a menjar el seu menjar a la seva taula, a tenir un lavabo, a estar amb els seus i a decidir lliurement el seu demà. Ens mira penedit, com si ens estigués fallant, res més lluny de la realitat: “Tu pots marxar, fes-ho!”, li diem, “gaudeix aquests mesos el que nosaltres no podrem”. Ell en un nou intent d’optimisme li comenta a Vicente el seu proper retorn a Madrid, el seu destí, mentre a mi em convida a somiar fent les Amèriques a El Cano.

I de nou tornem a desfilar i com molts d’altres, ho faig només en cos, a causa de la complexitat de mantenir el pensament allunyat de tan avorrida missió. Avui, el culpable d’aquest fet, de reüll el veig somrient encara al meu costat. L’imagino demà, quan vestit de civil camí de l’estació, torni a ser ell, sense “faena”, sense fusell i sense número.

Han sortit volant, no ho he pogut evitar. Massa coses instantàniament consecutives per a un cap com el meu que, a més a més no era on havia de ser. El resultat a la distracció ha estat la trencadissa de les ulleres, unes no massa agraciades, ho reconec, però especialment còmodes. Un vidre esquerdat i l’altre esmicolat, una patilla retorçada i l’altra ves a saber. Passarem una temporada sense compartir el mateix punt de vista. Ara ho faré amb les de reserva, pensades per si arribava aquest desgraciat moment. Són incòmodes, encara menys agraciades i si no fos pel seu preu, no estarien amb mi, però garanteixen una visió competent. Ha estat realment còmic i encara ressonen les riallades, militars inclosos. Digne de veure: fusell, baioneta, boina, moviments assajats i la posició errònia de braços i cap. Les meves humils i saturades neurones han col·lapsat. I les ulleres s’han allunyat en una lenta, llarga i perfecta paràbola estrepitosament finalitzada en el dur asfalt. Els meus ulls despullats i resignats, juntament als de la resta de la novena -militars inclosos- les han seguit absorts. El cop a estat mortal de necessitat. Reconec que sentir riure tan càlidament a tots ells junts ha estat magnífic, un moment especial que crec que recordaré per sempre més. Avui per primera vegada hem vist la part humana dels militars gràcies al meu incident. La paràbola de les ulleres pels aires anava canviant les seves fins ara, impertorbables cares de mala llet constant i crits sense sentit, per imatge que desconeixíem. S’han relaxat, han rigut y hem compartit uns instants en que finalment ens han demostrat que segueixen sent humans, per molt que ho intentin dissimular. I en mig d’un moment tan únic i especial, les armes han deixat pas per uns segons a la felicitat i les felicitacions a Michel, el protagonista indiscutible d’aquest dia ple de color, en un lloc tan gris. Fins i tot els militars li han felicitat. Trist per les ulleres trencades, però molt content per la llibertat de Michel.

Inevitablement és descobreixen sense cercar la seva presencia i en un càlcul tant imprecís com veloç, dedueixo un nombre proper al miler, batent les seves ales, relaxant les seves parpelles, modelant la seva figura o saciant bàsics instints animals. Potser privades d'intel·ligència, l’inverteixen amb màxima eficiència. Observar pacientment la seva destresa planejant, resulta meravellós enfront de la suposada suprema intel·ligència humana, maldestres amb cames i fusell en mà caminant en cercle sense destí o final. Blanques amb ulls de nit sense lluna, es mantenen expectants, especialment des de l'esmorzar fins al dinar, quan competiran per aconseguir la seva  part. La fam les alliçona després d'anys contemplant desfilades, saben que les tímides mai arribaran al pa llençat per un d'aquests humans, arribats fins aquí per donar voltes, tasca inútil i ridícula esgotada de qualsevol sentit, deuen pensar elles, les gavines.

Avui toca novament brigada de guàrdia. Principal raó gràcies a la qual tafanejo sense atendre altres tasques. Avui sóc part de la guàrdia militar, en torns de dues hores des de la bandera fins al vespre, donarem voltes al pati interior de l'arsenal, vigilant encara no sabem el què, però esquivant amb tan inútil ocupació deures pitjors. Assumint el meu determinant paper davant el possible atac de l'enemic, al més pur estil "Pearl Harbor", ha estat inevitable descuidar la meva atenció i observar, més que examinar, tot allò susceptible de ser contemplat més enllà de nou-cents reclutes en “mode” hàmster activat. El port i els seus hostes reclamen la meva dispersa atenció, on un trio de fragates, imposen la seva mida a un parell de Corbetes, un tercet de patrulleres i un quartet de remolcadors. Aquí té la seva base la 31 esquadrilla d’escoltes, formada per cinc fragates i en falta una, la F72 -la Fragata Andalusia- que desconec a on pot estar.

Envoltats de ciment i aigua els éssers vius van cadascú a la seva, quan se m'acosta a un petit grup de soldats, que tot i estar format per reclutes com jo, el seu sobrat caminar, gastades robes i fatigada mirada els fa veterans. Em pregunten sobre les gavines, si les escolto bé. Jo no els acabo d’entendre, mentre, amb aparent desinterès, espero l'evident burla que sé que arribarà ineludible. El més agut d'ells -imagino-, en un sàtir intent d’imitar-les: "va-que-ar, vaquear... això és el que diuen, que aquí te vas-a-quedar quan nosaltres marxem, quan jureu, nosaltres serem lliures”. Definitivament trobo més interessants els comentaris de les gavines, sense traducció humana simultània.

Poc abans de l’olla, m’han comunicat el trist final del somni: No aniré a El Cano. S’han basat en tenir-me reservat una altra destinació. I malgrat l'impacient interès mostrat, fins passada la jura, l’ignoraré completament. Així que ja tinc un destí, però tocarà esperar quinze dies més per descobrir-lo. Ja em veia viatjant en vaixell per tot el món, fregant, pintant, marejat i totes aquelles  vicissituds indesitjables d’embarcar que diuen per aquí. Però si he d’estar tancat nou mesos a la mili, que la mili viatgi pel món.

I així ens hem dirigit a la fonda de la caserna a on Michel, Vicente i jo menjarem plegats per darrera vegada. Tot i que dubto tinguin preparat res especial, per a un de nosaltres serà sensacional. Sense presses, hem aprofitat els seus darrers moments militars per intercanviar adreces i fondre’ns per primera i darrera vegada en una sincera, sentida i emocionada abraçada celebrant la seva brillant destinació: la més desitjada per tots. Felicitats Michel!

El cap de setmana ens acull amb paciència, conscient del nostre forçat retard per gaudir-lo. Impertorbable, a la vuitena hora del dia tretze, la bandera s’eleva fins al seu destí, hipnotitzada davant la seva particular flauta encantada.

Després d’esmorzar, en passar pel cinema, veiem amb en Vicente que hi ha sessió matinal, encara no han tocat dos quarts de nou quan decidim quedar-nos i veure amb què ens sorprenen. De primer "les millors armes del món", de segon el servei militar en tots els seus cossos i amb invitació inclosa per convertir-nos en militars per sentiment. I de postres el nivell s'eleva amb l'abominable espectacle de la guerra del golf, completant una indigestió aguda únicament superable, al possiblement, millor i més curiós lloc dins d'una base militar: la biblioteca. D’agradable grandària i variat contingut. Només la tranquil·la presència d’àmplies i saboroses lectures vestint les enormes prestatgeries, ens ajudarà a oblidar el trist inici del dia. El seu ambient calmat, distes, càlid i sublim, crea una veritable bombolla de descans intel·lectual dins de l’arsenal militar.

El rellotge em recorda que aquest cap de setmana anem A Corunya, lloc escollit per a concedir-nos la satisfacció de tornar-nos a sentir civils per unes hores. Ens vestim de bonic -per imperant obligació- i acudim al pati al voltant de les onze del matí, amb una bossa plena d'excuses amb l’únic propòsit d'ocultar la nostra roba civil. El trajecte, de poc més d'una hora, s’atura constantment en totes i cadascuna de les poblacions traspassades, creant una línia de punts dibuixant el capritxos i característic perfil de les ries gallegues. Finalment, completem el dibuix al centre de la ciutat que visitarem aquest cap de setmana. Ràpidament cerquem una pensió tan rància i econòmica com mana la tradició. I en un tancar i obrir d’ulls, ens vestim de civil 13 dies desprès de treure’ns la nostra roba. Contents com nens, el plaer ens inunda desfermant una absoluta felicitat. És curiós com la monotonia diària de cobrir el nostre cos amb conegudes vestimentes, pot arribar a cobrar tanta importància. Embolicar-se en roba amiga, passejar sense rellotge, sense crits o dinar un plat combinat en un bar qualsevol. I no parlo d'assaborir un dia important, és senzillament un dia més, però un dia civil. Potser és aquest el veritable plaer de les coses insignificants, repetides constantment i desproveïdes d'aparent il·lusió. Però quan no les tens, prens consciencia de la seva veritable importància. I tot això, sense pensar en la delícia del prohibit, perquè si ens descobreix la PM (policia militar) vestits de paisà, el "puro"  -com diuen ells- podria ser considerable.

Ens submergim en un d'aquells centres comercials, on una vegada dins oblides nom i ubicació. Tots són iguals i jo somio en què en sortir trobaré la Plaça Catalunya de Barcelona. Però seguim al centre comercial Quatre Camins de A Corunya, passant la tarda de mirades, que no de compres.

Abans de sopar, caiguda la nit dissimulada amb llum artificial, admirem amb curiositat un autèntic mestre de la imaginació, signant autògrafs a joves en cos i ànima. És Francisco Ibáñez, savi tutor de Mortadelo i Filemón en les seves infinites vivències de diversió en fantàstics còmics. Tant de bo la vida s’assemblés més a les seves creacions, farcides d’agudesa, capacitat, relativitat, talentosa intel·ligència i per sobre de tot, humor. Somric veient a Vicente realment emocionat i desbordant il·lusió davant la fortuïta trobada, mentre no dubta un instant en posar-se a la cua, per obtenir l’apreciat autògraf d’una persona digna d’admirar.

Desprès de sopar, sortim Vicente, Luis, Agustín i jo. Estem eufòrics per sentir-nos lliures i decidits a triomfar a la nit galega, recorrem la ciutat a la recerca de no sabem molt bé el què. Però ens divertim i oblidem la nostra condició de reclutes. Tocades les 5 de la matinada, desistim en l’intent d’estar 24 hores desperts i, la combinació de cansament més son, ens porta fins el llit. Agustín i jo tornem a la pensió, mentre que Vicente i Luis van a dormir a casa d’uns familiars d’aquest últim. Fa unes poques hores, estàvem convençuts de que seria una nit inoblidable. En canvi ara, ens conformem amb poder dormir en un llit qualsevol, d’una modesta pensió. Conscients de que cap militar ens despertarà de matinada a crits.

La son sense cap tipus de rubor, s'estira fins superat el migdia. Finalment deixo el llit amb calma, quan la propietària de la pensió ha cregut convenient despertar-nos. Vestits de civils, ens acostem en tot just cinc minuts a l'estació de tren, on després de l'esmorzar esperen encara un mica més a Vicente i Luis. Finalment no es presenten, obligant-nos a canviar la paciència per resignació. Durant l'espera ens incòmoda veure la PM (policia militar) voltant al carrer i acabem endreçant la nostra estimada roba de civil. Però el sol ens somriu quan partim Agustín i jo cap a la Torre d'Hèrcules, mapa en mà. El meu company, és un autèntic tros de pa. Petit, boca ampla, molt xerraire, ulleres de vidres gruixuts i una facilitat innata per estar sempre al mig sense cercar-ho o saber-ho. Fa uns dies es va afegir per voluntat pròpia al "nostre" grup i aquí continua. Aquest cap de setmana volíem anar a casa de la família de Luis, però només tenien lloc per dos a dormir, així que jo vaig anar a la pensió amb Agustín.

Fa una bona estona que caminem. Estrenem el vestit de bonic en un dia especialment calorós i les sabates noves m’estan començant a fer mal. Tot va sumant i arriba un moment en que assumeixo que em fan nosa tot: també els seus comentaris, les seves rialles, la seva mirada i fins i tot la seva presència. Estic agafant mania a Agustín i m’he ofuscat tant que, en no voler escoltar-lo, hem caminat durant més d’una hora en la direcció oposada. Ell, tot humilitat i paciència infinita -jo, que pensava tenir-ne en abundància.

La llum solar amplifica enormement l'agradable imatge d’aquesta bonica ciutat gallega, d’aparença hospitalària i agradable gent, que sense vacil·lar ens ajuda a corregir els nostres  malentesos amb el mapa. Arribem a la nostra destinació, un lloc privilegiat i exclusiu al mon. La Torre d’Hèrcules és l'únic far romà i el més antic en funcionament del món. Als seus peus, gaudim i contemplem. Sens dubte ha valgut la pena arribar fins aquí per endinsar-nos en aquest espectacle natural. Una autèntica delícia, quina bellesa de paisatge. Potser és la llum d’aquest dia sense núvols. Potser és el far i els seus dominis. O el mar, d’un blau brillant increïblement net, on només petites crestes de roca, son capaces de trencar la seva pau. També hem jugat amb l’horitzó amagant-se entre el cel i el mar. Finalment ha guanyat ell perquè no l’hem trobat.

La situació és propicia per fer quelcom pendent per part meva i li demano disculpes: “Agustín, siento mucho lo sucedido y quiero pedirte perdón, lo siento mucho, de verdad!”. Ell, amb veu pausada i relaxada m’ha respòs: “Tranquilo Jordi, no pasa nada”. Quantes coses per aprendre de qui menys t'ho esperes.

Caminem sense brúixola allunyant-nos de la Torre d’Hèrcules, percebem mirades, caient en la nostra roba militar. Aixecar tan modesta expectació és incòmode o graciós, segons es miri. Els ulls masculins observen despistats mantenint-se invariables, mirades fredes en la seva majoria. Els femenins arriben i et segueixen, de vegades descaradament, són ulls curiosos, d’interès, i, darrere ells sospites neurones treballant dur. Però els més innocents, descarats i simpàtics són, sense cap mena de dubte els infantils, aquells que davant la sorpresa miren sobre una boca oberta fins a rebre un “això no es fa", normalment de la mare. Qui no haurà celebrat mai aquesta mirada. I finalment les més molestes, sens dubte, aquelles que naveguen entre dues aigües sense pertànyer encara a cap mar. Els adolescents et localitzen després d’un despectiu “mira” i riuen per riure, escandalosament en alguns casos. Són els únics contestats per part nostre, això si: amb un gran somriure que no esperen i els descol·loca.

Arriba el moment de tornar a Ferrol. Durant el viatge, un entrepà serà el sopar, una bona dutxa abans del silenci i dormir. Ara l'única preocupació són els peus: estan pèssimes condicions a causa de caminar tot el dia amb calçat militar, ha estat excessiu, veurem demà. Vicente i Luis segueixen sense aparèixer, però encara tenen unes quantes hores més per tornar a la realitat.

El pitjor de tenir fam és definitivament no poder menjar quan ho tens al davant sabent que és per a tu... ja olorava el croissant, la taronja i companyia, quan un caporal m'ha informat que m’havia de vestir de bonic per anar a l'Hospital Militar. A més a més, no trobo les meves botes i Vicente segueix sense aparèixer. Novament el dilluns s’inicia girant-me l'esquena i quan respiro profundament carregant-me de paciència, apareix Vicente entrant somrient com sempre. Explica que van estar tot el diumenge dormint i fent el vago, sense sortir de A Corunya fins aquest matí ben aviat, els han portat en cotxe fins a la mateixa porta de la Caserna. No m’hauria de preocupar tant dels altres i invertir aquest temps en coses realment útils. I les botes les tenia Marco. Dissabte, amb les preses per marxar a casa (viu a Ferrol), les va ficar sense adonar-se a la seva taquilla. I jo desconfiant dels companys: no ho tornaré a fer. Haver d’anar a l'Hospital Militar tampoc és mala notícia, tot i no poder esmorzar, m'estalviarà un matí donant voltes al pati i els meus peus ho agrairan.

Així, amb el dilluns totalment transformat en un excel·lent començament de setmana, ens vestim de bonic onze reclutes de la mateixa brigada i sense saber exactament perquè, pugem  al bus militar. Al meu costat hi ha el val·lisoletà Federico, més conegut com el dibuixant de la novena. Hem fet amistat amb aquest company de nerviosa personalitat, boca petita, enormes ulls i ros, espès i arrissat. El seu semblant atemorit i un cos força prim es transforma quan es deixa portar per la seva passió. La seva cara desprèn un entusiasme desmesurat i el seu petit cos fins i tot sembla créixer. Els seus dits es mouen a una increïble velocitat mentre van creant del no-res com si portes una petita i lleugera barita màgica. Dibuixos, esbossos o qualsevol superfície a on aproxima la seva mà dreta: tot cobra vida i s’omple de color quan ho toca amb un llapis.

Però hi ha una cosa en la qual mai ens posarem d’acord. I és quan parlem de les preferències sobre el destí a la mili. Jo somio a embarcar-me, ell intenta evitar-ho com sigui. Va al·legar  no saber nedar i, com a tants d’altres, la resposta va ser un curset accelerat de natació, patrocinat per l’Armada. També està dibuixant els retrats de tots els militars que li demanen, I la llista d’espera segueix creixent davant la seva talentosa virtut. Però es manté pessimista.

Després d’una mitja hora de trajecte, arribem a l'Hospital Militar, edifici tancat, vigilat, de grans dimensions i de nova construcció. Les proves es basen a comprovar vista i oïda, a continuació, parlem amb un psicòleg a qui aclivellem a preguntes. Ell, mostrant-se comprensiu, ens explica que tot és per a poder accedir al curset de caporal sondarista, cosa força probable després d’haver superat les proves sense problemes. I penso en les meves ulleres de recanvi. Així que, després de tant de secret, podríem dir que ja tinc destí. Suposant que sigui aquest, estaríem al CIM fins al 20 de desembre, i després ens donarien permís per Nadal. Si faig el curset serà per embarcar, doncs no tindria sentit quedar-se a terra després de fer quelcom específic per a vaixells. El pessimisme augmenta en Federico, està fet pols.

Com a zombis, busquem el bar desesperadament per esmorzar. Deambulant pels passadissos trobem un grup de noies joves que somrients ens diuen: "seguiu-nos."  I, com a ramat darrere pastor, les seguim sense recordar que buscàvem. Compartim amb elles taula, esmorzar, paraules, mirades, somriures i ens oblidem de tot en el millor moment d’ençà que vam arribar a la mili. Ens expliquen que estudien infermeria, que combinen classes amb pràctiques en aquest Hospital. Són simpàtiques intel·ligents, agradables, guapes... fins i tot Federico deixa a un costat el seu quasi segur futur embarcat i està feliç. Però, en un -poc- inesperat gir de guió, apareix un militar reclamant-nos per a tornar a la realitat.

Tres d’elles ens pregunten: “¿Ens tornarem a veure?” i amb cara de molta pena dic: “malauradament crec que serà molt difícil i no per falta de ganes”. Elles, somrient: “No diguis això Jordi, ja veuràs com no serà tan difícil i quan menys t’ho esperis, ens tornarem a veure”. I mentre ens arrenquen d’aquell paradís, a punt de sortir crido: “El que serà difícil és oblidar-vos”. En silenci, amb la mirada perduda i somrients, tornem al CIM. De la resta del dia, res destacable després d’elles. I jo que deia que els dilluns no m’agradaven...

Són extremadament diminuts, es propaguen per l’aire mitjançant microscòpiques gotetes alliberades per persones afectades, quan esternuden, tossen o es moquen el nas. Són una utopia per a l'ull humà, però floten i volen per l'ambient fins que ens atrapen. Tant aparentment fràgils i volàtils com terriblement devastadors, en algunes de les seves variants. Aquesta vegada -estem d'enhorabona- la infecció viral que ha pres gairebé per complet el CIM és en forma de refredat comú, constipats i diversos mal estar general, inundant els “sollados” sense contemplacions. I a mi, que no m’agrada jugar, quasi sempre acaba tocant-me. Així que m’ha anat bé per esquivar algunes classes matineres visitant la Infermeria per partida doble. Antibiòtic, xarop i unes gotes aniran destinades a les entremaliadures del virus.  En canvi, per als peus -que fan molta pena- hauré d'assistir a cures diàries per personal autoritzat. Sembla mentida com unes inofensives sabates poden arribar a ser tan despietades. Tot això equival a estar rebaixat de servei, o dit d’una altra manera, estar de baixa. Els militars ho tenen molt clar: si no pots donar el 100%, vés a la Infermeria i allà decidiran. Davant el dubte, aquí no s’admeten apostes.

Finalment, ja tenim tot el material que rebrem a la nostra mili, així que, amb temps lliure extra per estar rebaixat, decideixo anar de compres sense sortir del CIM. Els meus peus fan tanta llàstima com el meu mas, però ni junts aconseguiran deixar-me planxant llençols i mirant el somier del llit de sobre: d’això res de res. Em deixo portar pel consumisme més despietat dins de les meves humils possibilitats i decideixo adquirir alguns detalls per ampliar la meva comoditat diària i aproximar-me, dins les possibilitats, a l’enyorada vida civil. Senzills detalls aparentment vuits de profit faran del servei militar quelcom més agradable. Com unes sabatilles per la dutxa, sabó corporal, crema pels llavis i altres petits detalls que facilitaran la meva higiene diària, imprescindible per sentir-me millor. De fet, he decidit no escatimar diners en aplacar les meves principals necessitats, obsequiant-me amb supèrflues satisfaccions, com comprar regals a la família o capricis propis. Dues petites llibretes d’espiral i fulls quadriculats també faran les meves delícies per apuntar, per un costat, totes les despeses durant la mili, i per l'altre, molts detalls que escapen al diari. Cada vegada escric més i apunto sense aturar-me. Amb una mica d'ironia -que en tinc a dolls- hi ha vegades que m’entra el pànic quan vull escriure algun detall i no tinc on fer-ho. Ara podré portar sempre a sobre una petita llibreta i un bolígraf per apuntar a l’instant moments, descripcions, sensacions i ocurrències. Serà contingut extra a l’apuntat en el mateix diari.

La petita llibreta blava m'ajudarà a apuntar els ingressos i despeses de la mili. Diuen que a la mili es gasta un munt de diners i vull saber exactament quant. Això em recorda que quan els meus pares tenien una botiga de queviures, un bon dia van comprar un ordinador per portar la comptabilitat. Encara que també era per a mi, perquè em fascinaven i em segueixen fascinant aquests dispositius. També van decidir contractar a un senyor que es dedicava a fer programes per portar la comptabilitat amb l’ordinador. Aquests "programes" eren fulls de càlcul i, mitjançant fórmules, servien per a controlar els ingressos i les despeses. Quan el programador venia a casa a explicar als meus pares com funcionaven els fulls de càlcul del Lotus 123, jo m’asseia entre ells, lleugerament endarrerit en una cadira més petita, i mirava fascinat aquella pantalla de color negre amb números i lletres verdes. Un dia es van girar i van preguntar-me si m’agradava. El somriure va ser tan descomunal que no va fer falta dir absolutament res més.

Falta just un més per Nadal. Segurament el passaré a casa, així que aquesta serà la meva pastanaga. Aquesta nit he estat donant voltes dins el “sollado” entre les tres i les cinc de la matinada. Bàsicament, repartint microscòpiques gotetes carregades de virus. La raó, òbviament, no ha estat una altra que realitzar una guàrdia o punt de nit; la meva missió era controlar l’elevadíssim” trànsit de persones. Una d’aquelles guàrdies sense sentit, com tantes altres coses en l’exèrcit i a la vida. Un parell d’hores que han passat de pressa, i de nou m’he retrobat amb el coixí, encara que ha estat una mala nit a causa del constipat i a la guàrdia. Però ja és passat i com donar-li més voltes no servirà de res, segueixo endavant.

Observo assegut com la resta de la brigada corre durant l’hora de gimnàs; el caporal segueix implacable com sempre, i intenta aixecar la moral -a crits- d’aquells que, sense poder córrer, arrosseguen els peus més que caminen. Parlant de peus, els meus recuperen el seu aspecte original gràcies al repòs i a les cures de la infermeria.

Acabada l’obligació com a reclutes, podríem dir que el dia comença a mitja tarda. Aquesta setmana ja podem sortir de la caserna -vestit de bonic- a fer un tom pel Ferrol. Podem ampliar la nostra rutina descobrint nous i suculents llocs. Tot i l’omnipresent i intermitent pluja: sortim. La primera parada arriba a la bugaderia, just a la sortida de la caserna, pròsper negoci -com a tants d’altres- gràcies a la nostra presència. Continuem el passeig per Ferrol, obrint l’escassa visió que teníem de la ciutat fins avui. L’emoció es desferma, en endevinar un enorme supermercat reclamant la nostra presencia. Ens engoleix per complet i recorrem les seves tripes a la recerca de pastissets, galetes, dolços i d’altres delícies de temps passats, quan el berenar era obligada pausa d’interminables tardes jugant sense aturar-nos. Em decideixo per un pastís de xocolata i panses que sencer passarà a formar part de la meva anatomia. I el gaudeixo com antany: immens plaer.

De tornada a “l’Hotel” i vist l’ambient al “sollado”, decideixo ocupar la part superior de la llitera, per tenir més llum artificial i també tranquil·litat. Desitjo llegir i escriure sense més, però serà complicat si em quedo a la part inferior. El motiu es fonamenta en les baralles que hi ha ara mateix, sense treva ni caserna. En aquests moments hi ha batalla campal dins del “sollado” entre desenes de reclutes. Els dies passen i l’ambient canvia, inicialment la timidesa, recels, silenci i desconfiança ens abraçaven i cohibien. Però ens hem amotinat, això és una revolta en tota regle, hem pres cartes per canviar la situació. Ningú vindrà a fer-ho per nosaltres. Nou mesos de mili no acabaran amb les nostres ganes de divertir-nos, de passar-ho bé, de fer amics i construir un submón dins d’aquest malson. En aquests moments -com abans deia- hi ha una batalla sense raó, tots contra tots, coixins en mà. Una vegada més, Marco l’ha feta grossa amb la seva alegre personalitat, sempre disposat a fer una broma, jugar o riure. Diria més encara: és sense cap mena de dubte el més popular de la novena, per simpatia, agudesa, i cordialitat. Aquest noi de Ferrol fins i tot és capaç d’aconseguir que l’anomenin pel seu nom i no pel seu origen, important detall per confirmar que la gent el coneix per qui és i no per la seva procedència. Sempre disposat a ajudar i amb un somriure com a resposta. Des del meu privilegiat punt de vista situat a la part superior de la llitera, veig desenes d’amics riure, cridar, córrer i gaudir. És evident que assumim amb resignació la nova vida militar, sabem que els problemes ens trobaran, però els rebrem amb un somriure i cercarem solucions. I si no les trobem, les construirem!

Realment no deixo els badalls fins que veig les capçaleres dels diaris, on la majoria reflecteixen uns somrients Carlos Sainz i Luis Moya, braços alçats sobre el seu Toyota Celica, celebrant el seu segon Campionat Mundial de Ral·lis. Això sens dubte serà un moment inoblidable tant per a ells com per al seu entorn més proper, han de ser tan feliços... , quin goix. Estic eufòric pel seu títol, tinc ganes de saltar i cridar d’alegria, dono una ullada al meu entorn més proper per compartir la meva felicitat, però no trobo còmplices, frustrant el meu desig d'exterioritzar la passió que sento pel meravellós món de l'automòbil i el que sento per ell.

És increïble com una simple "roda" és capaç de fer-me sentir tanta felicitat. Gran part de les meves passions més viscerals tenen forma circular. Les bicicletes em fascinen. Tu, la bici, l’aire a la cara i el silenci de les pedalades. De carretera, de passeig i la més recent, de muntanya. Aquesta darrera és increïble, enorme plaer seguir pedalant en condicions òptimes, quan el camí es complica i la tècnica i les pedres juguen amb l’equilibri. Les motos, fins i tot sense haver-ne tingut encara cap, és amor a primera vista. Sé que en tindré una i m’encantarà conduir-la. Llibertat en la seva màxima expressió, ha d’engendrar tal plaer que dubto que existeixin paraules per descriure una sensació semblant. Somnio diàriament amb l’esperat moment de tenir-ne una. Només la mili m'hi separa d’ella, i arribarà, no tinc cap mena de dubte, quan torni a ser civil. Finalment, els cotxes, de limitats moviments per les carreteres actuals, sempre amuntegats, cobren la seva màxima expressió a la competició, on veure’ls al límit multiplica per infinit el meu fervor. Frenar al límit, traçar una corba delicadament i instantàniament accelerar a fons amb el motor udolant de plaer. Només de pensar-hi em bull la sang. Però somio a conduir per una solitària carretera de muntanya, simplement per conduir, senzillament per ser feliç, sense presses, sense destí, de dia o de nit, a l’estiu o l’hivern.

A la mili, quasi amb total seguretat no podré gaudir de curses en directe o televisió. I, mira per on, avui serà un d’aquells dies per oblidar, per una raó completament oposada al benestar: disparar. Anem al camp de tir amb l’objectiu de seguir-nos fent uns homes. Per fi podrem disparar, triar un màrtir, prémer el gallet i decidir el seu moment com si fóssim un Déu suprem, satisfent la covardia de repugnant sentit. Quin horror, un cop més, sense oblidar que sempre hi ha la baioneta en cas que la víctima s'oposi al seu destí. L'acció, encara camuflada en un camp de tir, amb una diana com a objectiu, mai ocultarà completament la seva terrible intenció. Deu bales per cadascú, protegits per ulleres i cascos. Amb els trets no acaba tot, ara reclamen cinc voluntaris per llançar bombes de mà; el grup del qual en sóc part, en sentir la demanda, decideix ascendir el turó més allunyat del lloc de llançament. Però sempre hi ha algú disposat a provar. Un d'ells no les té totes amb ell i rellisca en efectuar el llançament, deixant caure la granada, més que tirar-la, a pocs metres d'on es troba ell, els militars i la resta dels voluntaris. Un gruixut mur de pedra i ciment els cobreix, però així i tot  han de llençar-se a terra per la proximitat de l'explosió. Seguim la tensió des de la suposada tranquil·litat d'estar lluny de la detonació. L'espant acaba en tensos somriures de compromís. Res no ha passat, però una vegada més, jugar amb foc és sempre la pitjor de les opcions. Encara al camp de tir, el clima, com de costum i d'acord amb aquest aprenentatge tan trist, ha estat completament gris, obligant-nos a posar a aixopluc mentre que la fam exigeix ser atesa. I obté com a resposta el millor entrepà de pop que cap dels presents havia gaudit en els divuit anys de vida, improvisada delícia i  meravellós plaer magnificat per la seva simplicitat i la seva inesperada sorpresa: BRUTAL!

Algú ha oblidat les desfilades? No ho crec, perquè de nou avui ens han tingut quatre hores seguides donant voltes al pati. A una setmana de la jura, la cosa anirà en augment. Fusells en mà, matxet a la cintura, el tronc molt estirat i el cap ben alt, ens fem un fart de donar voltes al so del tambor i davant la despistada mirada de les gavines, que segueixen sense entendre res, però esperant alguna cosa per picar. El cert és que cada dia desfilem millor i exceptuant  algun crit puntual, la cara d'orgull cada vegada és més visible als militars de la novena. No crec que sigui fàcil obligar a desfilar a un centenar de joves desganats durant hores i hores, dia rere dia. Té el seu mèrit, encara que l’únic mètode de motivació existent aquí prové -irremeiablement- dels seus genitals. La resta d’arguments es devaneixen com per art de màgia.

He demanat l’alta a la infermeria, els peus ja no fan mal tot i reclamar encara alguna atenció i el refredat es resisteix a deixar-me tot i que li queda molt poquet a dins meu. Però ara la “nova” és una geniva inflamada dificultant-me enormement mastegar correctament qualsevol mena d’aliment. Reconec que sóc lent, molt lent, extremadament lent a la majoria de les coses que faig, i especialment per menjar. Família i amics coincidien: "a la mili veuràs com t’espaviles". Contundent afirmació escoltada sense descans que gairebé va arribar a espantar-me, però ara que estic aquí, torno a respirar tranquil.

Del miler mal comptat que som per esmorzar, dinar i sopar, ens divideixen en dos torns.  Acostumo a començar amb el primer grup i quan acaben les postres, m’aixeco amb ells, camino entre taules i persones aprofitant el canvi de torn i en un moviment "ràpid" torno a seure i segueixo menjant al meu ritme. Fins i tot ara que la meva velocitat mitjana s’ha desplomat en picat, a causa de la inflamació bucal, passo completament desapercebut.

La mandra, que avui m’ha vingut a veure, insisteix i no deixar-me sortir per la roba, a la que s’alia un company que, en anar a la bugaderia per la seva, no té cap problema per portar-me la meva. Avui la ganduleria fins i tot per llegir i escriure em porta a voltar entre les tertúlies del “sollado”, fins a arribar a una amb un caporal present; la intenció és passar a través d'ella sense ni tan sols aturar-me, però el tema congela el temps: motos. Després d'una bona estona, oblidat el lloc i fins i tot els galons, recordo a aquest -ara- pacífic motorista pujat a les taquilles i cridant com un possés. Només han passat vint dies i com han canviat les coses.

I a mesura que recuperem el nostre sentit de la realitat, tornem al futur. On Federico segueix dibuixant per esquivar el mar, Vicente ni tan sols el veurà, a Agustín tant li fa i jo trio embarcar-me cada vegada que ho demanen en tests i formularis. A la darrera posició sempre escullo els remolcadors, amb molt mala fama i escasses navegacions. Després hi ha les patrulleres, una mica més amplies, però que rarament surten de Galícia. I finalment queden les fragates com l'única opció amb possibilitats reals de navegar i viatjar. Tenen uns 135 metres de llarg per 15 metres d'amplada, amb una tripulació de 253 persones. De les cinc amb base a Ferrol, la F71-Baleares està en baixa forma, rebent una exhaustiva revisió. La F72-Andalucía està navegant i no tornarà fins a l'any vinent. L'F73-Cataluña diuen que marxarà quan torni  l’Andalusia. De la F74-Astúrias poca cosa sé, però no sembla molt disposada a deixar Ferrol. I finalment la F75-Extremadura, també està desproveïda de rumors favorables a viatjar. No sé on acabaré i tinc moltes ganes de saber-ho. Tinc clar que vull embarcar-me, viatjar i en fragata. No vull una mili a terra, avorrida o monòtona. Quantes coses demano per ser només un número. Però un número amb somnis.

La fragata Andalusia es troba a la guerra de l'antiga Iugoslàvia. Quan torni, la Catalunya la reemplaçarà.  Sembla increïble que hi pugui haver guerres al món. Trobo increïble que tinguem una guerra civil a Europa. I és incomprensible que la resta de països no facin res per impedir-les. Seure els implicats en una taula i no deixar-los aixecar fins a assimilar el significat de la paraula empatia. Però la hipocresia només és capaç d'enviar missions de l'OTAN i cascs blaus per supervisar que no es cometin atrocitats. Però si estan en guerra: no és ja suficient atrocitat? Sento horror, impotència i massa ràbia.

Repetint experiència, em deixo portar per l'atmosfera de la biblioteca, ara més que mai necessito flotar silenciosament entre llibres. Observo Federico dibuixant davant la sorpresa de mirades perdudes i, els que ja coneixem la seva destresa, evitem molestar-lo per al seu major fruir: quin plaer veure'l dibuixar. Mentrestant em pregunto si és incoherent voler viatjar en fragata, sabent que podria significar embarcar-me cap a una guerra. Sigui per navegar o per altres raons buscades a la foscor, sigui per la pretensió de treure aquesta mili de la via morta, dirigint-la, amb suposada valentia, per un camí útil, o potser, interessant, diferent o profitós. Poder sigui una capritxosa aspiració per a un recluta entre mil pretendre una mili diferent al bressol d’un desastre. Haurem d’esperar. Primer, per ser elegit per la 31 esquadrilla d'escoltes, després, a estar a la llista per anar a fragata, i, finalment, a ser destinat a una que no estigui amarrada durant vuit mesos. La realitat em distancia molt del meu objectiu, però sóc optimista i somiador: Que hi farem!

Aquest raonament s’esvaeix en la memòria davant el senyal de llibertat quan arriba el migdia. Amb la decisió presa de visitar Santiago de Compostel·la, prenem seient durant tres hores i l'única obsessió de vestir-nos de civils. Una altra pensió qualsevol, a la Plaça Roja, marcarà el veritable inici del cap de setmana, començant pel nucli antic, en ser el més atractiu de la ciutat, on trobem un menut restaurant que més tard desitjarem no tornar a trepitjar amb l'ambició d'oblidar tan nefast lloc, servei i menjar.

Passejant novament pel nucli antic de Santiago, accedim a l’ineludible final de tan famós camí, gaudint plenament de la visió de tan contundent percepció, potser una mica mancada d'atenció sota l'atrevida inspecció d’uns turistes inexperts i lleugers de llengua. Però aquesta Catedral es mereix estar en millors condicions de les quals gaudeix ara mateix. L'interior, no menys convincent, el fruïm amb placidesa fins a concloure la visita, moment aprofitat per en Vicente per -amb sublim lucidesa- aportar el millor suggeriment per sopar: una enorme pizza per a cadascú. El nom d'un carrer em porta al meu company d'aventures anant cap a La Torre d'Hèrcules. Ell va decidir visitar Pontedeume -crec- i tot i que vaig dir-li la nostra intenció, també va percebre el poc interès mostrat perquè ens acompanyes.

Arribats els gelats i a les portes d’un dissabte nit, ens disposem a fressar de la llibertat davant les sorprenents orientacions d’una simpàtica cambrera a la pizzeria. Ens explica que Santiago és ciutat d'estudiants. Ells la mantenen desperta de dilluns a dijous i de divendres a diumenge la deixen descansar. Quan els estudiants tornen a les seves llars -suposadament- per gaudir el que no van poder entre setmana per estar estudiant. No sense desànim sortim cercant un local obert. Desitjosos de celebrar els vint dies de mili, ens atrapa el cansament i el desànim, en comprovar les sabies advertències de l’amable cambrera: ho trobareu tot tancat. Dues hores passades la mitjanit i vestits de civil, un saborós suc de taronja ens mostrarà el camí cap a un llit que ens abraça sense hora de caducitat. Bona nit i fins demà.

Ignorar la bandera escalant el seu matinal camí és un diminut, però exquisit plaer quan es presenta a la mili. Despertar a poc a poc, donar-se la volta intentant ocupar tot el matalàs per gran que sigui. Estirar-se, aixecar lleument la parpella i cercar la llum matinal que, burlant cortines, vidres i fins i tot persianes, aspira a trobar el teu rostre. La claredat desvela l’hora aproximada i delata un dia assolellat. Tremenda satisfacció delectada amb humilitat per la seva durada i distanciada presencia. Sense més, ens desprenem de llençols i mantes, passat el migdia, deixant enrere deu hores de repòs ininterromput.

Disposats  a reprendre la nostra visita al destí de tants peregrins, cercarem -a falta de càmera de fotos- recordar la visita amb inevitables records en forma de postals, figures i tantes altres al·lusions a la visita de tan cobejada ubicació per caminants de tot el món.

Superada una hora d’esmorzar poc habitual, com mana l’horari del bon turista mandrós, els núvols apareixen amb força després d’unes poques hores desapareguts, i en un arravatament de poder, una increïble tempesta enfosqueix el dia, inunda els carrers i fa baixar en picat la quasi estiuenca temperatura gaudida fins fa un instant. És un bon moment per posar-nos a cobert i trucar a casa observant les gotes picant amb força contra el terra. Explico que Santiago m’ha agradat, que segueixo sense destí i que només queda una setmana per la jura. “Vols que vinguem per la jura de bandera?”. I jo -per descomptat- els hi dic: “No, no fa falta!”, sabent el que els hi costa sortir de casa.

El cap de setmana comença a ser passat a mesura que la tempesta es dóna per satisfeta i les campanes de la catedral ens recorden el nostre submís retorn a la realitat. Comencem per  canviar-nos de roba i després d'una hora i mitja del trajecte fins a Ferrol, també acabem per canviar de cara.

És tard, el sopar al CIM fa estona que es va servir i decidim menjar alguna cosa en un bar qualsevol. Un d’aquells locals amb poca ventilació, a on rumies si les seves parets algun dia van ser blanques o les van pintar directament de groc ranci. Sense expandir-me més en queixes, arriben els entrepans i es fa el silenci al local. El motiu, dia rere dia, és veure míssils, explosions, destrucció i morts a Europa. Mirem la televisió hipnotitzats per tanta barbàrie sense poder-ho comprendre.

Una vegada al CIM, per arribar als “sollados” no hi ha més remei que creuant la gran sala on trobem la línia  al costat del menjador. A continuació, cinema, teatre i la capella. Ara que ho penso, no ho havia apuntat encara: hi ha una capella sota l’escenari i l’enorme pantalla de cinema. Just on ara mateix Arnold Schwarzenegger  predica la seva pregària als fidels, en una de les seves més reputades històries: Terminator 2. Ens aturem un instant a saludar a diversos companys i ens expliquen la seva gran tarda de cinema, estirats o asseguts a les incòmodes cadires per rebre qualsevol mena d’impuls multimèdia d’una pantalla. Ballant amb llops va ser l’anterior cinta mostrada aquesta tarda al CIM. Que gran pel·lícula, recordo quan la vaig veure, també una tarda de diumenge a casa, estirat -llavors si- al còmode sofà de casa. En va encantar especialment la part més indòmita, plena de silenci, pau, natura i éssers “salvatges” vivint en perfecte equilibri i harmonia... fins que arriba l’autoproclamada civilització, la seva suposada intel·ligència carregada d’armes i ho arrasen tot.

Acabem el dia sabent que  filmaran la jura de bandera i que ja podem fer la precompra de la cinta de vídeo, per un preu de 3.600 pessetes (uns 22 €). Excessiu, sense dubtar-ho, però és el preu. Moltes famílies vindran i segurament totes desitgen tenir el vídeo de la jura, al moble del menjador. Tornant al preu, unes 800 cintes són 2.880.000 pessetes (17.309 €). I per sis reemplaçaments a l’any: 17.280.000 pessetes... més de 100.000 € anuals...

I la música també em va encantar, fins al punt de comprar el CD de la banda sonora de Balland amb Llops.

Matinar més del compte és sinònim de brigada de guàrdia i, aparentment, també ho és de treballar més de l’acostumat, privats de les habituals estones lliures. Però algunes vegades les coses desproveïdes d’excessiu sentit es tornen agradables fins al punt de gaudir-les. Deixant el que hauria de ser la darrera guàrdia per a la novena brigada, en una complaent jornada amb poques obligacions per preocupar-se.

En primer lloc, dediquem una mirada d’agraïment al cel per oferir-nos uns núvols espessos, densos i carregats d’infinita pluja, deixada caure al llarg de tot el dia sense cap descans. En segon lloc, un somriure de dissimulada malícia als militars als quals avui tot els ha sortit malament pel seu principal enemic a Galícia: la pluja. I en tercer lloc, un gest més que merescut als amics -més que companys- de brigada. Han estat més que generós repartint el menjar amb la resta de la novena, des de l'esmorzar fins al sopar. Tot i que la resta de brigades ho observaven amb poc entusiasme, és d’una lògica aclaparadora per compartir tant amb qui distribueix. I, en definitiva, és habitual en totes les guàrdies.

A cinc banderes de la jura -que poquet ens queda- avui és el dia escollit per començar les principals preparacions: muntar les grades i començar amb els assajos generals.

Després de l'esmorzar, la pluja ens impedeix amb insistència començar el trencaclosques de les grades per al públic que vindrà, i la falta de feina és aprofitada per tornar-nos a tallar els cabells, més per avorriment que per necessitat. Després del dinar, l’assaig de jura iniciat a cel obert acaba a cobert per raons evidents. A continuació, un altre bon ruixat insistint, ens porta a la neteja de les aules, arrasades per una trentena de joves armats d’escombres, recollidors i vells draps, per, en un tancar i obrir d’ulls deixar-les en evidents millors condicions al seu passat més recent. En sortir de nou, gaudeixo davant l’arribada a port d’una fragata, d’impressionant estampa i espectacular envergadura; a cada visió d’elles em pregunto com deuen ser per dins o viatjar en les seves entranyes. Desitjant una vegada més formar part de la seva dotació, les segueixo mirant amb desig i curiositat davant un futur tan incert. Podria acabar en una d’elles o no tornar-les a veure en tota la mili.

L’humit clima gallec, ple de núvols de dilluns a diumenge, sense cap festivitat que serveixi, crea una sensació, agreujada pel vent, d’inferior temperatura a la mostrada pel termòmetre de mercuri. Però al sergent primer de la novena insisteix en el fet que el fred de veritat encara no ha arribat, que el que tenim ara és similar a un fresc dia d’estiu i poc més. No sabem què pensar, per si de cas li seguim el lloc, després de tot no aparenta malícia i per una vegada que es relaxa i diu alguna cosa sense cridar... Només el considerem una mica, bé, una mica bastant presumit. És el que més puja la barbeta i revisa constantment les seves vestimentes, de cap a peus, oferint sempre una imatge impol·luta. Sense deixar de recordar-nos que, si fos per ell, estaria destinat a la seva Andalusia natal. El militar de més alta graduació a la novena és l’alferes de vaixell i comandant de brigada. Un home de veu pausada i acomodats moviments que majoritàriament veu la seva vida en passat, principal motiu per ascendir-lo a oficial poc abans de la seva propera retirada. Per sota d’ell, tenim a un subtinent, el sergent primer i al final un caporal primer, tan aparentment poca cosa que pocs s’atreveixen a descriure’l, i jo no seré l’excepció. Després de vint dies de crits haurem de tenir cura de no encarinyar-nos amb tots ells.

Acceptada la realitat de què no tenim res més a fer ara, ens deixen lliures una estona. Però no a tots, perquè els de la cuina i línia tenen feina amb el sopar. I encara se m’il·lumina la cara cada cop que recordo les llenties de la primera guàrdia. No les oblidaré mai.

En tancar el “Bar de Paco” -quin nom més original- ens envien a netejar-lo. La seva mida no és reduïda, ni de bon tros, i és que al bar de la caserna podem trobar zones per a totes les categories militars, encara que, a menor graduació, major presencia. I que malament que porto les categories militars, crec que mai les aprendré. Però ara l’important és que, al voltant de mitjanit, finalitzem la rentada de cara de l’establiment, quedant disposat per iniciar de nou la seva obertura en una altra de tantes jornades. I com que no estic a la llista dels reclutes de la novena amb guàrdia nocturna, s’ha acabat per avui. Demà saltem a desembre.